Després d'una moguda ska, de cops de colze i trepitjades comencen a sonar notes dissimulades entre el rebombori de crits de la gent. Poc a poc els tons van pujant, les llums deixen entreveure unesw figures poc conegudes per mi en aquell moment, i una veu per darrere: El circ! Vaig obrir els ulls de bat a bat, observant allò que se'm plantava davant, escoltant cada nota com si mai n'haguès escoltat cap, sentint el tum tum dins el cos, fusionant-me amb la lletra de la música, vivint cada segon amb crits al so de les cançons...
S'obre el teló del circ de la gran mentida...
Era genial sentir com al meu voltant tothom entonava les mateixes cançons, com tothom sentia quelcom de semblant, com la gent alçava els seus braços sota les paraules que anaven sorgint, com desplegaven banderes des de pilars tan alts com podien, com onejava en l'ambient la senyera que duu un estel.
Amb cada cançó l'emoció incrementava, amb cada nota nova, amb cada moviment d'ells... Una rere l'altre, recordant presos, recordant a qui no hem d'oblidar. Marxaven i tornaven... però sempre la segona pujava més que la primera... fins arribar al final i fer aparèixer unes barricades, potser, sense voler-ho.
Una experiència que, evidentment, s'ha de repetir. Senzillament va ser genial. Veure estelades penjades d'un pilar al so de cançons com el circ, mentides, o d'altres més... no té preu :)
1 de maig 2008
23 d’abr. 2008
Una llengua especial
Aquella nit, l’Anna havia tingut un somni com mai n’havia tingut cap. S’havia vist submergida en un mar de llengües, s’havia imaginat quin so tenien les seves cordes vocals rere cada fonema de cada llengua.
En tot el somni no havia tancat la boca, i per això se sentia la gola seca, tot i saber que allò no havia estat pas real.
Quan es va haver vestit i es preparava per anar a escola, la seva mare li va dir tot movent els braços:
- On vas tan contenta avui?
L’Anna li va començar a explicar el seu somni, les coses que havia vist i que havia arribat a dir, mentre la seva mare la mirava amb els ulls humits de llàgrimes.
De camí cap a l’escola imaginava la reacció dels companys quan els expliqués el seu meravellós somni. Tenia ganes de compartir aquelles paraules que, malgrat ser en un somni, havia arribat a pronunciar, i que tenia l’anhel que arribessin a ser reals.
En entrar a classe, la professora va demanar als alumnes de fer una redacció sobre el somni més maco. Tots s’hi van posar a treballar, i l’Anna no va parar fins a treure fum al bolígraf.
Al dia següent, la professora va demanar a la mare de l’Anna si podia venir a veure la redacció de la seva filla.
- “El somni més maco ha estat el d’aquesta nit.
<< Em trobava en un vaixell el mig del mar, envoltada de gent de diferents llocs. Tots parlaven molt de pressa i amb habilitat i, al seu costat, em sentia impotent. De sobte, una noia rossa em posa la mà a l’espatlla i, amb un anglès perfecte, em diu: “Si vols, pots”. Llavors em van començar a sortir milers de sons, paraules! En grec, en anglès, en català, fins i tot polac! Era meravellós, sentir la vibració de les cordes vocals amb cada so...
<< Però en despertar ja no vibraven, tornaven a ser les cordes vocals atrofiades de sempre. Però no perdo l’esperança de recuperar, algun dia, allò que diuen veu. Mentre espero, seguiré lluitant per fer sentir la meva veu amb les meves mans.” –la mare de l’Anna va deixar el full sobre la taula i es va eixugar les llàgrimes.
- Què en pensa de tot això? –va voler saber la professora- Seria millor dir-lo que és impossible que recuperi la veu, no?
- Impossible, no –es va aixecar-. La meva filla mai no ha perdut la veu, ha perdut la facultat d’articular sons, però la veu sempre la tindrà –va anar cap a la porta i va afegir amb la veu trencada-. Sap què? Ahir per la tarda, per primer cop en deu anys, la meva filla em va poder tornar a dir mama. Però no calia, tenia la seva pròpia llengua per dir-m’ho.
- Cert, la llengua dels signes mai li ha privat de la seva veu. –va reflexionar, finalment, la professora.
En tot el somni no havia tancat la boca, i per això se sentia la gola seca, tot i saber que allò no havia estat pas real.
Quan es va haver vestit i es preparava per anar a escola, la seva mare li va dir tot movent els braços:
- On vas tan contenta avui?
L’Anna li va començar a explicar el seu somni, les coses que havia vist i que havia arribat a dir, mentre la seva mare la mirava amb els ulls humits de llàgrimes.
De camí cap a l’escola imaginava la reacció dels companys quan els expliqués el seu meravellós somni. Tenia ganes de compartir aquelles paraules que, malgrat ser en un somni, havia arribat a pronunciar, i que tenia l’anhel que arribessin a ser reals.
En entrar a classe, la professora va demanar als alumnes de fer una redacció sobre el somni més maco. Tots s’hi van posar a treballar, i l’Anna no va parar fins a treure fum al bolígraf.
Al dia següent, la professora va demanar a la mare de l’Anna si podia venir a veure la redacció de la seva filla.
- “El somni més maco ha estat el d’aquesta nit.
<< Em trobava en un vaixell el mig del mar, envoltada de gent de diferents llocs. Tots parlaven molt de pressa i amb habilitat i, al seu costat, em sentia impotent. De sobte, una noia rossa em posa la mà a l’espatlla i, amb un anglès perfecte, em diu: “Si vols, pots”. Llavors em van començar a sortir milers de sons, paraules! En grec, en anglès, en català, fins i tot polac! Era meravellós, sentir la vibració de les cordes vocals amb cada so...
<< Però en despertar ja no vibraven, tornaven a ser les cordes vocals atrofiades de sempre. Però no perdo l’esperança de recuperar, algun dia, allò que diuen veu. Mentre espero, seguiré lluitant per fer sentir la meva veu amb les meves mans.” –la mare de l’Anna va deixar el full sobre la taula i es va eixugar les llàgrimes.
- Què en pensa de tot això? –va voler saber la professora- Seria millor dir-lo que és impossible que recuperi la veu, no?
- Impossible, no –es va aixecar-. La meva filla mai no ha perdut la veu, ha perdut la facultat d’articular sons, però la veu sempre la tindrà –va anar cap a la porta i va afegir amb la veu trencada-. Sap què? Ahir per la tarda, per primer cop en deu anys, la meva filla em va poder tornar a dir mama. Però no calia, tenia la seva pròpia llengua per dir-m’ho.
- Cert, la llengua dels signes mai li ha privat de la seva veu. –va reflexionar, finalment, la professora.
12 d’abr. 2008
Somnis reals
Volen ànimes pel cel blau, ànimes mortes pel pas del temps que no han trobat mai lloc on les acollissin. Pobres ànimes solitàries que busquen consell on ningú les escolta. Pobres ànimes que malbaraten el seu il·limitat temps volant pel cel blau de la penombra.
Àngels negres que han estat expulsats, dimonis sorgits de les tenebres, xacals assedegats de sang... Cerquen en va una via que els transporti allà on l’infinit és l’eterna glòria, allà on les penes només són un record del passat. Però la seva recerca és inútil per què el seu cor està carregat de l’odi contra aquells que els van condemnar. L’àngel busca aquells que li van tenyir les ales, enviant-lo a un món entre la vida i la mort, entre la protecció i l’atac. El dimoni cerca el moment en el que es va decidir que seria rei del infern, condemnat per sempre a servir el foc, decisió impulsiva d’unes veus que manen què és bo i què és dolent. I el xacal, nascut del propi Satanàs, sang de la seva sang, no sap què busca per aquests móns, únicament sap que ha de cercar la sang de les ànimes que volen perdudes pel cel blau de la penombra.
I resten soles per sempre, les ànimes d’aquells que han abandonat. Aquells que han cedit la seva vida a l’odi i l’egoisme. Romanen per sempre en el més absolut silenci, esperant el dia en que es converteixin en àngels negres errants, el dia en que el dimoni vagi al seu encontre seguit d’un xacal que els devorarà fins que no en quedin ni els ossos deteriorats pel pas dels segles.
Àngel, estén les teves ales i vola!
Dimoni, desa la teva forca i estima!
Xacal, no et deixis dominar i lluita!
Per què us quedeu de braços plegats? Penseu, potser, que el destí està fixat i que la vostra sort ja està en mans d’algun altre? No! Sou, encara, amos de les vostres vides, del vostre futur malgrat sembli negre com la penombra que rodeja el vostre cos. Viatgeu i trobeu allò que amb tant d’afany voleu cercar però que us ho impedeixen. No deixeu que algú altre s’apoderi de les vostres ànimes ja condemnades i voleu a través del cel fins a un nou camí que us ompli de vida dins la mort. No hi ha res perdut fins que ens rendim.
La rendició és la que ens condemna per sempre a la penombra. La rendició és la que ens treu les forces de viure. La rendició és la que ens impedeix de pensar amb claredat. La rendició és la que ens convida a acabar amb tot.
Àngel, estén les teves ales i vola!
Dimoni, desa la teva forca i estima!
Xacal, no et deixis dominar i lluita!
I arribarà el dia en que tots els àngels negres recuperaran la seva veu, sense deixar de ser el que són, preciosos àngels tenyits pel negre del dolor però que han conegut la sort i la resurrecció. I arribarà el dia en que tots els dimonis desaran les forques i pujaran de nou al cel, declarant que no hi ha més mal que el que nosaltres acceptem, que el que permetem. I arribarà el dia en que tots els xacals es desdiguin de les cadenes que els manipulen i siguin lliures de triar quin camí volen seguir, i seran lliures, per fi, de les imposicions d’aquell dimoni que ha deixat de ser malvat.
Si, arribarà el dia en que tots els somnis deixaran d’existir per què passaran a ser part de la nostra realitat.
Àngels negres que han estat expulsats, dimonis sorgits de les tenebres, xacals assedegats de sang... Cerquen en va una via que els transporti allà on l’infinit és l’eterna glòria, allà on les penes només són un record del passat. Però la seva recerca és inútil per què el seu cor està carregat de l’odi contra aquells que els van condemnar. L’àngel busca aquells que li van tenyir les ales, enviant-lo a un món entre la vida i la mort, entre la protecció i l’atac. El dimoni cerca el moment en el que es va decidir que seria rei del infern, condemnat per sempre a servir el foc, decisió impulsiva d’unes veus que manen què és bo i què és dolent. I el xacal, nascut del propi Satanàs, sang de la seva sang, no sap què busca per aquests móns, únicament sap que ha de cercar la sang de les ànimes que volen perdudes pel cel blau de la penombra.
I resten soles per sempre, les ànimes d’aquells que han abandonat. Aquells que han cedit la seva vida a l’odi i l’egoisme. Romanen per sempre en el més absolut silenci, esperant el dia en que es converteixin en àngels negres errants, el dia en que el dimoni vagi al seu encontre seguit d’un xacal que els devorarà fins que no en quedin ni els ossos deteriorats pel pas dels segles.
Àngel, estén les teves ales i vola!
Dimoni, desa la teva forca i estima!
Xacal, no et deixis dominar i lluita!
Per què us quedeu de braços plegats? Penseu, potser, que el destí està fixat i que la vostra sort ja està en mans d’algun altre? No! Sou, encara, amos de les vostres vides, del vostre futur malgrat sembli negre com la penombra que rodeja el vostre cos. Viatgeu i trobeu allò que amb tant d’afany voleu cercar però que us ho impedeixen. No deixeu que algú altre s’apoderi de les vostres ànimes ja condemnades i voleu a través del cel fins a un nou camí que us ompli de vida dins la mort. No hi ha res perdut fins que ens rendim.
La rendició és la que ens condemna per sempre a la penombra. La rendició és la que ens treu les forces de viure. La rendició és la que ens impedeix de pensar amb claredat. La rendició és la que ens convida a acabar amb tot.
Àngel, estén les teves ales i vola!
Dimoni, desa la teva forca i estima!
Xacal, no et deixis dominar i lluita!
I arribarà el dia en que tots els àngels negres recuperaran la seva veu, sense deixar de ser el que són, preciosos àngels tenyits pel negre del dolor però que han conegut la sort i la resurrecció. I arribarà el dia en que tots els dimonis desaran les forques i pujaran de nou al cel, declarant que no hi ha més mal que el que nosaltres acceptem, que el que permetem. I arribarà el dia en que tots els xacals es desdiguin de les cadenes que els manipulen i siguin lliures de triar quin camí volen seguir, i seran lliures, per fi, de les imposicions d’aquell dimoni que ha deixat de ser malvat.
Si, arribarà el dia en que tots els somnis deixaran d’existir per què passaran a ser part de la nostra realitat.
19 de gen. 2008
El gust d'un bon llibre
Un bon dia em llevo i penso: fa temps que no tasto el gust d'un bon llibre acabat de treure de l'armari. De manera que faig un salt i surto del llit, deixant els llençols rebregats als peus del llit, i em dirigeixo cap als prestatges en busca d'un bon llibre, amagat entre les rampoines qui hi tinc al damunt. Passo la mà entre les prestatgeries, ressegueixo amb la mirada els títols de llibres ja deborats, recordo velles cites que un dia em van fer volar lluny de la meva habitació i em van fer sentir grans emocions.
De cop paro la mà sobre un llibre de tapes negres, un llibre que acaba d'arribar, un llibre inexplorat. L'agafo i en fullejo les pàgines, sentint l'olor d'un llibre sense estrenar, pensant en quines meravelles em pot portar. És un llibre que encara no ha estat tastat per ningú de la casa, són paraules que no han passejat pel meu cap fent-me sentir grans emocions... Així doncs, retorno al meu llit, m'estiro sobre els lleçols rebregrats, acosto la llum al llibre i començo a cruspir-me les pàgines d'aquest llibre que tinc entre les mans.
Passen les hores. Passa el temps i ja fa estona que jo no sóc a la meva habitació. Traslladada a un món diferent del meu gràcies a la magia de les paraules que han estat impreses en quatre pàgines. Ric, ploro, pateixo, m'enamoro... Tot amb aquestes pàgines plagades de lletres ordenades, plagades de paraules que descriuen tot un món diferent. no puc aturar la lectura, segueixo endavant, no paro ni un segon, gairebé ni respiro per por de perdre el temps. Vull arribar al final, saber què passa amb aquest personatges que jahe fet meus. El final és com la promesa que el llibre em fa: Ja veuràs Gina, ja veuràs com els teus personatges tindran un gran final. No paris de llegir, no paris.
Finalment, deso el llibre de nou al lloc que ha quedat buit al meu prestatge i sec a la cadira, tot pensant en com aquestes simples paraules que algun dia se li van acudir a algú i les va posar de forma ordenada seguint una història, m'han donat uns instants tant intensos com si de la vida real es tractés.
Paraules. Paraules. Paraules.
He odiat i estimat les paraules, espero haver-ne fet un bon ús. La lladre de llibres.
Les paraules ho són tot i no són res. Sense elles no viuríem, però amb elles ens consta conviure-hi. Les necessitem per expressar-nos i, sovint, són insuficients. Hem creat les paraules... però en fem un mal ús i les destruim.
Paraules. Paraules. Paraules.
8 de des. 2007
Per tot allò que duem dintre
Juliol, més on tot comença, on te n'adones que l'estiu ha començat i que toca fer gresca i passar-ho bé! Més que esperes cada any amb candeletes, mes de felicitat, mes de... mes de dolor d'un cor solitari que li han presentat una cosa que des de petit ja no podia soportar.
Agost, més on ja ets feliç, on tot està anant bé, on t'agrada ser al costat de tothom i viure, estar a la platja amb el sol, sentir el vent suau jugant amb les onades... xiuxiuejant el nom d'un vell record perdut entre les aigües d'un mar que no té principi ni fi.
Setembre, escola... mal rotllo, però la Mercè ens dóna alegria durant tota una setmana, altre cop gresca, música, ball, concerts, amics... i un record trencat al fons del teu cor que resorgeix de les engrunes del passat.
Com tres mesos d'alegria i festa, poden convertir-se en els records més tristos que una persona pugui amagar?
Agost, més on ja ets feliç, on tot està anant bé, on t'agrada ser al costat de tothom i viure, estar a la platja amb el sol, sentir el vent suau jugant amb les onades... xiuxiuejant el nom d'un vell record perdut entre les aigües d'un mar que no té principi ni fi.
Setembre, escola... mal rotllo, però la Mercè ens dóna alegria durant tota una setmana, altre cop gresca, música, ball, concerts, amics... i un record trencat al fons del teu cor que resorgeix de les engrunes del passat.
Com tres mesos d'alegria i festa, poden convertir-se en els records més tristos que una persona pugui amagar?
I què són tres mesos en una vida?
Què representen tres records tristos?
Doncs són tres records que es van arrossegant i que cada dia marcat es repeteixen; perquè cada 12 de Juliol tornaré a veure el seu rostre a l'hospital, perquè cada 7 d'Agost tornaré a veure'l dormint al meu costat, perquè cada 24 de Setembre tornaré a plorar per no haver dit adéu.
No hi ha prou paraules per descriure què sent una persona quan creu haver perdut gran part d'ella mateixa en uns simples tres mesos. No hi ha paraules per descriure què és reviure cada any el que va passar l'anterior. No hi ha paraules per poder dir com os trobo a faltar.
Cert no trobo mai paraules per a expressar-me, potser és que no són suficients? No... les paraules són necessàries, sense elles no hagués arribat a escriure aquestes quatre ratlles; però ara ja no sé quines he de fer servir, he abusat d'elles i ara no sé que haig de dir per a que m'entenguin. Potser només cal que escrigui sense mirar, retratant aquest temor en paraules, aquest temor que de petita, encara sense saber gairebé ni com es deia, ja em feia tremolar per les nits al llit pensant en l'endemà.
I després d'allò, què hi ha?
Encara avui, amb 16 anys, no he estat capaç de superar-ho.
Encara avui quan hi penso se'm fa un nus a l'estómac.
Encara avui ploro en pensar-hi.
Encara avui sento la mateixa por que anys enrere.
Encara avui m'espanta en veure-ho a prop per mentida que sigui.
Encara avui recordo el seu gust.
Encara avui tinc els ulls vermells pel plor.
Com ho descriuria? Encara que el meu lèxic no sigui l'adequat així és com la defineixo jo, com la vaig experimentar: "Moment en que ho perds TOT i et sents impotent, sense poder fer res per ajudar als demés. Ignorància de què hi ha més enllà. Por a abandonar aquest món per no tornar mai"
I és que, senzillament, mai sabré què fer davant d'ella.
I és que, senzillament, l'odio.
I és que, senzillament, em va prendre allò que estimava.
I és que, senzillament, no et torna res.
Si us plau, no la feu més difícil i no feu tonteries. Avui ha tocat a una persona, demà pots ser tu. Amb ella no es pot jugar.
25 de nov. 2007
No a la violència de gènere
Masclisme... per tu!
Asseguda al teu sofà,
veig la vida passar;
a mans d’un amant
que turment em causà.
Maleït cabró,
et sents fort quan sóc a terra?
Superioritat en veure’m patir.
Llàgrimes, dolor,
patiment que al cor s’aferra,
desitjos de morir...
Un, dos, tres...
Un cop rere l’altre.
Dius que no pots més,
que t’he decepcionat;
i tu saps què m’has fet?
La vida m’has destrossat.
No sé on anar, a qui acudir,
només sé que rere cada pas,
em tocarà fugir.
Marxaré ben lluny
on tu no em puguis trobar.
No penso deixar-me morir.
I ara plores,
entre llàgrimes dius que m’estimes,
però, on són ara els petons?
Ara són només cops,
i ja en tinc prou.
Dic adéu per marxar i ja no tornar.
No estic sola, saps?
Algú fora m’està esperant,
algú per estimar,
algú que m’ajudarà!
Asseguda al teu sofà,veig la vida passar;
a mans d’un amant
que turment em causà.
Maleït cabró,
et sents fort quan sóc a terra?
Superioritat en veure’m patir.
Llàgrimes, dolor,
patiment que al cor s’aferra,
desitjos de morir...
Un, dos, tres...
Un cop rere l’altre.
Dius que no pots més,
que t’he decepcionat;
i tu saps què m’has fet?
La vida m’has destrossat.
No sé on anar, a qui acudir,
només sé que rere cada pas,
em tocarà fugir.
Marxaré ben lluny
on tu no em puguis trobar.
No penso deixar-me morir.
I ara plores,
entre llàgrimes dius que m’estimes,
però, on són ara els petons?
Ara són només cops,
i ja en tinc prou.
Dic adéu per marxar i ja no tornar.
No estic sola, saps?
Algú fora m’està esperant,
algú per estimar,
algú que m’ajudarà!
"El nombre de dones mortes aquest any ja ha superat el de l'any passat"
Escolta... que et diré el que no vols sentir.
Us vull parlar d’un fet, un fet present en la nostra societat, quelcom que no deixa indiferent.
No és un simple joc de nens, no és una notícia més al Telenotícies, no és un altre delicte com tants d’altres... Això va més enllà. És la por a la convivència amb la parella. És la soledat que sents. És el sentiment d’inferioritat. És el dolor de rebre un cop d’aquell qui estimes. És el turment de que ningú vulgui veure què passa. És el fet de sentir-se una merda gràcies a les paraules d’aquell que se suposa que t’estima.
No hem de relacionar violència només amb mal físic, també existeix el mal psicològic. Els cops poden marxar; les ferides al cor no s’esborren amb tanta facilitat.
Ens trobem, per desgràcia, en un món on la passivitat és un factor massa important i això ha de canviar. No podem permetre que actes com aquests siguin cada cop més freqüents en les nostres vides.
Una dona és una persona,
...no un objecte contra el qual podem descarregar la ràbia.
...no un cos sense drets ni llibertat.
Cada persona ha de lluitar per a que aquest fet marxi de les nostres vides, per a que això mai més sigui un titular als diaris. Si ens unim tots, la lluita serà més forta. Primer però la lluita comença en un mateix.
I així un grup de teatre de Sant Andreu, un grup d’amics, s’ha unit contra aquest fet, participant en un acte a Girona avui dia 25 de novembre. Un espectacle ple de sentiment, ple d’unió, ple d’esperança que tot això acabarà. Ells diuen no a la violència de gènere... què hi dius tu?
25 de novembre: Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra la Dona
8 de març: Dia internacional de la Dona.
Us vull parlar d’un fet, un fet present en la nostra societat, quelcom que no deixa indiferent.
No és un simple joc de nens, no és una notícia més al Telenotícies, no és un altre delicte com tants d’altres... Això va més enllà. És la por a la convivència amb la parella. És la soledat que sents. És el sentiment d’inferioritat. És el dolor de rebre un cop d’aquell qui estimes. És el turment de que ningú vulgui veure què passa. És el fet de sentir-se una merda gràcies a les paraules d’aquell que se suposa que t’estima.
No hem de relacionar violència només amb mal físic, també existeix el mal psicològic. Els cops poden marxar; les ferides al cor no s’esborren amb tanta facilitat.
Ens trobem, per desgràcia, en un món on la passivitat és un factor massa important i això ha de canviar. No podem permetre que actes com aquests siguin cada cop més freqüents en les nostres vides.
Una dona és una persona,
...no un objecte contra el qual podem descarregar la ràbia.
...no un cos sense drets ni llibertat.
Cada persona ha de lluitar per a que aquest fet marxi de les nostres vides, per a que això mai més sigui un titular als diaris. Si ens unim tots, la lluita serà més forta. Primer però la lluita comença en un mateix.
I així un grup de teatre de Sant Andreu, un grup d’amics, s’ha unit contra aquest fet, participant en un acte a Girona avui dia 25 de novembre. Un espectacle ple de sentiment, ple d’unió, ple d’esperança que tot això acabarà. Ells diuen no a la violència de gènere... què hi dius tu?
25 de novembre: Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra la Dona
8 de març: Dia internacional de la Dona.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
