Somnis reals

Volen ànimes pel cel blau, ànimes mortes pel pas del temps que no han trobat mai lloc on les acollissin. Pobres ànimes solitàries que busquen consell on ningú les escolta. Pobres ànimes que malbaraten el seu il·limitat temps volant pel cel blau de la penombra.

Àngels negres que han estat expulsats, dimonis sorgits de les tenebres, xacals assedegats de sang... Cerquen en va una via que els transporti allà on l’infinit és l’eterna glòria, allà on les penes només són un record del passat. Però la seva recerca és inútil per què el seu cor està carregat de l’odi contra aquells que els van condemnar. L’àngel busca aquells que li van tenyir les ales, enviant-lo a un món entre la vida i la mort, entre la protecció i l’atac. El dimoni cerca el moment en el que es va decidir que seria rei del infern, condemnat per sempre a servir el foc, decisió impulsiva d’unes veus que manen què és bo i què és dolent. I el xacal, nascut del propi Satanàs, sang de la seva sang, no sap què busca per aquests móns, únicament sap que ha de cercar la sang de les ànimes que volen perdudes pel cel blau de la penombra.

I resten soles per sempre, les ànimes d’aquells que han abandonat. Aquells que han cedit la seva vida a l’odi i l’egoisme. Romanen per sempre en el més absolut silenci, esperant el dia en que es converteixin en àngels negres errants, el dia en que el dimoni vagi al seu encontre seguit d’un xacal que els devorarà fins que no en quedin ni els ossos deteriorats pel pas dels segles.

Àngel, estén les teves ales i vola!
Dimoni, desa la teva forca i estima!
Xacal, no et deixis dominar i lluita!

Per què us quedeu de braços plegats? Penseu, potser, que el destí està fixat i que la vostra sort ja està en mans d’algun altre? No! Sou, encara, amos de les vostres vides, del vostre futur malgrat sembli negre com la penombra que rodeja el vostre cos. Viatgeu i trobeu allò que amb tant d’afany voleu cercar però que us ho impedeixen. No deixeu que algú altre s’apoderi de les vostres ànimes ja condemnades i voleu a través del cel fins a un nou camí que us ompli de vida dins la mort. No hi ha res perdut fins que ens rendim.

La rendició és la que ens condemna per sempre a la penombra. La rendició és la que ens treu les forces de viure. La rendició és la que ens impedeix de pensar amb claredat. La rendició és la que ens convida a acabar amb tot.

Àngel, estén les teves ales i vola!
Dimoni, desa la teva forca i estima!
Xacal, no et deixis dominar i lluita!

I arribarà el dia en que tots els àngels negres recuperaran la seva veu, sense deixar de ser el que són, preciosos àngels tenyits pel negre del dolor però que han conegut la sort i la resurrecció. I arribarà el dia en que tots els dimonis desaran les forques i pujaran de nou al cel, declarant que no hi ha més mal que el que nosaltres acceptem, que el que permetem. I arribarà el dia en que tots els xacals es desdiguin de les cadenes que els manipulen i siguin lliures de triar quin camí volen seguir, i seran lliures, per fi, de les imposicions d’aquell dimoni que ha deixat de ser malvat.

Si, arribarà el dia en que tots els somnis deixaran d’existir per què passaran a ser part de la nostra realitat.