Per tot allò que duem dintre

Juliol, més on tot comença, on te n'adones que l'estiu ha començat i que toca fer gresca i passar-ho bé! Més que esperes cada any amb candeletes, mes de felicitat, mes de... mes de dolor d'un cor solitari que li han presentat una cosa que des de petit ja no podia soportar.

Agost, més on ja ets feliç, on tot està anant bé, on t'agrada ser al costat de tothom i viure, estar a la platja amb el sol, sentir el vent suau jugant amb les onades... xiuxiuejant el nom d'un vell record perdut entre les aigües d'un mar que no té principi ni fi.

Setembre, escola... mal rotllo, però la Mercè ens dóna alegria durant tota una setmana, altre cop gresca, música, ball, concerts, amics... i un record trencat al fons del teu cor que resorgeix de les engrunes del passat.

Com tres mesos d'alegria i festa, poden convertir-se en els records més tristos que una persona pugui amagar?

I què són tres mesos en una vida?
Què representen tres records tristos?

Doncs són tres records que es van arrossegant i que cada dia marcat es repeteixen; perquè cada 12 de Juliol tornaré a veure el seu rostre a l'hospital, perquè cada 7 d'Agost tornaré a veure'l dormint al meu costat, perquè cada 24 de Setembre tornaré a plorar per no haver dit adéu.

No hi ha prou paraules per descriure què sent una persona quan creu haver perdut gran part d'ella mateixa en uns simples tres mesos. No hi ha paraules per descriure què és reviure cada any el que va passar l'anterior. No hi ha paraules per poder dir com os trobo a faltar.

Cert no trobo mai paraules per a expressar-me, potser és que no són suficients? No... les paraules són necessàries, sense elles no hagués arribat a escriure aquestes quatre ratlles; però ara ja no sé quines he de fer servir, he abusat d'elles i ara no sé que haig de dir per a que m'entenguin. Potser només cal que escrigui sense mirar, retratant aquest temor en paraules, aquest temor que de petita, encara sense saber gairebé ni com es deia, ja em feia tremolar per les nits al llit pensant en l'endemà.

I després d'allò, què hi ha?

Encara avui, amb 16 anys, no he estat capaç de superar-ho.
Encara avui quan hi penso se'm fa un nus a l'estómac.
Encara avui ploro en pensar-hi.
Encara avui sento la mateixa por que anys enrere.
Encara avui m'espanta en veure-ho a prop per mentida que sigui.
Encara avui recordo el seu gust.
Encara avui tinc els ulls vermells pel plor.

Com ho descriuria? Encara que el meu lèxic no sigui l'adequat així és com la defineixo jo, com la vaig experimentar: "Moment en que ho perds TOT i et sents impotent, sense poder fer res per ajudar als demés. Ignorància de què hi ha més enllà. Por a abandonar aquest món per no tornar mai"

I és que, senzillament, mai sabré què fer davant d'ella.
I és que, senzillament, l'odio.
I és que, senzillament, em va prendre allò que estimava.
I és que, senzillament, no et torna res.

Si us plau, no la feu més difícil i no feu tonteries. Avui ha tocat a una persona, demà pots ser tu. Amb ella no es pot jugar.