Una llengua especial

Aquella nit, l’Anna havia tingut un somni com mai n’havia tingut cap. S’havia vist submergida en un mar de llengües, s’havia imaginat quin so tenien les seves cordes vocals rere cada fonema de cada llengua.

En tot el somni no havia tancat la boca, i per això se sentia la gola seca, tot i saber que allò no havia estat pas real.

Quan es va haver vestit i es preparava per anar a escola, la seva mare li va dir tot movent els braços:

- On vas tan contenta avui?

L’Anna li va començar a explicar el seu somni, les coses que havia vist i que havia arribat a dir, mentre la seva mare la mirava amb els ulls humits de llàgrimes.

De camí cap a l’escola imaginava la reacció dels companys quan els expliqués el seu meravellós somni. Tenia ganes de compartir aquelles paraules que, malgrat ser en un somni, havia arribat a pronunciar, i que tenia l’anhel que arribessin a ser reals.

En entrar a classe, la professora va demanar als alumnes de fer una redacció sobre el somni més maco. Tots s’hi van posar a treballar, i l’Anna no va parar fins a treure fum al bolígraf.

Al dia següent, la professora va demanar a la mare de l’Anna si podia venir a veure la redacció de la seva filla.

- “El somni més maco ha estat el d’aquesta nit.

<< Em trobava en un vaixell el mig del mar, envoltada de gent de diferents llocs. Tots parlaven molt de pressa i amb habilitat i, al seu costat, em sentia impotent. De sobte, una noia rossa em posa la mà a l’espatlla i, amb un anglès perfecte, em diu: “Si vols, pots”. Llavors em van començar a sortir milers de sons, paraules! En grec, en anglès, en català, fins i tot polac! Era meravellós, sentir la vibració de les cordes vocals amb cada so...

<< Però en despertar ja no vibraven, tornaven a ser les cordes vocals atrofiades de sempre. Però no perdo l’esperança de recuperar, algun dia, allò que diuen veu. Mentre espero, seguiré lluitant per fer sentir la meva veu amb les meves mans.” –la mare de l’Anna va deixar el full sobre la taula i es va eixugar les llàgrimes.

- Què en pensa de tot això? –va voler saber la professora- Seria millor dir-lo que és impossible que recuperi la veu, no?

- Impossible, no –es va aixecar-. La meva filla mai no ha perdut la veu, ha perdut la facultat d’articular sons, però la veu sempre la tindrà –va anar cap a la porta i va afegir amb la veu trencada-. Sap què? Ahir per la tarda, per primer cop en deu anys, la meva filla em va poder tornar a dir mama. Però no calia, tenia la seva pròpia llengua per dir-m’ho.

- Cert, la llengua dels signes mai li ha privat de la seva veu. –va reflexionar, finalment, la professora.